Bellesa

Sahara Wonderland from zoomion on Vimeo.

Dennis Stauffer és un jove estudiant suís que ha fet aquest fantàstic vídeo rodat al desert del Sàhara en diferents localitzacions que es poden consultar, a més d'informació tècnica, a Vimeo.

Directament des del Parc Nacional d'Ahaggar següents llocs estan en el vídeo: Spaceship (Veure a la Terra) Tassetouft (sortida del sol, cel estrellat gran) Veure a Google Maps: tinyurl.com / Tassetouft Estany Ackacheker (sorra i el sol, la lluna i les estrelles) Veure a Google Maps: tinyurl.com / Tin-Ackacheker Thaggahrat (dunes de sorra amb el vent) ...

La música que sona és de SaReGaMa.

El Temporal

Torna a plovisquejar ..., s'està convertit en una rutina. Estic enganxada al vidre de la meva finestra. Veig com la pluja va cobrint les rajoles del carrer.

No sé per què, però en veure la vorera mullada, sento necessitat de sortir a passejar. Una veu em diu:

- Corre!

Agafo la parca groga i el meu barret de llana, el que em va regalar la meva àvia mesos abans de morir. És el barret apropiat per a un dia com avui.

Ja estic a punt. Estic agitada i sento que em falta l'aire.

En sortir al carrer, percebo un gran alleujament. L'aire és fred i revisc aquell olor de "terra mullada".

Ja no queda gent pel carrer. Només algunes persones intenten resguardar-se sota els balcons, mentre caminen lentament cap a casa seva.

Les terrasses es van buidar i ara estan recollides.

També han marxat aquells avis que solen seure al parc, en aquells bancs metalitzats coberts de grafits inintel.ligibles.

Han desaparescut els encorbatats homes de negocis, ficats en aquells vestits a mida i portadors de maletins de pell.

Tampoc deambulen als joves cercadors de treball. I van marxar els camioners que descarregaven les caixes de fruita.

Vaig pensant en tota aquesta gent que ara ... ja no hi és.

Camino en silenci i noto que la pluja creix i em protegeix-ho sota el paraigua. Duc un altre penjant del meu braç.

Vaig trepitjant els bassals, com quan era una nena. Avui no rebré un clatallot. Recordo amb afecte quan l'àvia em renyava dient-me el que li costava rentar els baixos dels pantalons quan els portava a casa xops de fang i aigua ...

M’aturu, el semàfor està vermell. Aixeco la vista i sospiro. No puc evitar-ho i em poso a riure ... Quants records!

Ara silenci ... Ploca!, Ploca!, Ploca!, Ploca !..., segueixen caient gotes sobre el meu paraigües. La pluja és cada vegada més intensa, una reguera d'aigua cau pel lateral del paraigua i m’ esquitxa la parca.

Creu el carrer i ara sento l' acompassat so que les meves sabates fan al trapitxar la vorera ... Això em relaxa, és com si em transportes a una altra realitat, paral.lela a la que fa un moment estava envaïda pel soroll dels cotxes i la remor de la gent que anava explicant-se històries interminables ...

Ja no queda ningú al carrer ... i es referma el Temporal. M'aturo sota el tendal d'una fleca i miro cap a la cantonada, avui ningú surt corrent cobrint-se el cap amb un diari (com si això li salvés de mullar-se!). Avui no obriré l'altre paraigua.

Miro el rellotge, ja és tard!. El Temporal ha transformat el color del cel, el gris s'ha enfosquit amb el pas del temps ... Torno a casa amb el meu paraigua sota el braç.

Cristina.